Premiere mundial a Festival de Sitges 2020. Pel·lícula protagonitzada per Gaia Weiss (Vikings)

En 2017 va ser projectada al Festival de Sitges la pel·lícula Hostile, el debut com a director del cineasta francès Mathieu Turi. No obstant això, no era un novell, i és que anteriorment va treballar com a assistent de direcció amb cineastes de la talla de Quentin Tarantino, Clint Eastwood i Woody Allen, a més de realitzar alguns curts. Tres anys després ha arribat a Sitges el seu segon llargmetratge, Meander, que va poder veure a la secció Panorama Fantàstic.

La pel·lícula tracta sobre Lisa (Gaia Weiss), que desperta a l'interior d'una estreta canonada. En el seu braç té un braçalet amb un compte enrere. La jove no sap que és aquest braçalet ni per què està allà, però aviat comprendrà que ha d'arribar als seus límits de resistència física i psicològica per sobreviure a aquest parany claustrofòbic...

Amb motiu de la presentació mundial de Meander al Festival de Sitges 2020 vam poder entrevistar Mathieu Turi. En ella ens explica com va poder rodar la pel·lícula en espais tan estrets, així com les referències cinematogràfiques que va tenir, l'experiència de Gaia Weiss al set de rodatge i la seva manera d'entendre el gènere fantàstic.

Meander es desenvolupa amb un únic personatge i amb espais molt reduïts. ¿Van ser aquests els majors desafiaments durant el rodatge?

El principal desafiament era com rodar dins d'un lloc tan petit i estret. Jo el que volia era estar lliure amb la càmera i poder fer preses complicades i significatives, i per a això vam haver de construir diversos mini sets, un per a cada trampa. Alguns d'aquests sets els vam fer més grans per a les parts llargues dels tubs. I cada dia havíem d'instal·lar els sets que necessitàvem, filmar i després canviar els sets per a l'endemà. Vam fer això durant trenta-tres dies.


Com vas gravar dins dels tubs? Em resulta difícil d'imaginar-ho.

Com vaig dir, vam haver de canviar cada part del tub cada dia, i alguns d'ells es van reutilitzar. Però teníem molts sets, encara que fossin petits, i la resta es va fer gràcies a la màgia de l'edició. També fem servir una càmera potent, la Sony Venice 6K (utilitzada en les seqüeles d'Avatar), equipada amb el sistema High Cinema que ens permet separar la càmera per la meitat. Bàsicament, pot rodar amb una càmera DSLR [Cambra Reflex] gran, i la part principal del cos de la càmera està vinculada amb un cable. Així que vam poder fer servir això per rodar plans difícils, entrant en el tub, i fent moviments complicats en espais estrets.


La posada en escena és generalment fosca i a més els espais són molt limitats. Pots explicar com va ser la feina de fotografia?

Gràcies a aquesta cambra tan bèstia va ser més fàcil, però no fàcil. El meu director de fotografia, Alain Duplantier, va venir a veure i em va proposar rodar gairebé tota la pel·lícula fent servir només la llum provinent del braçalet de Lisa, per realçar la idea d'oposició en color, en contrast, i fer-la més fosca i intensa. Així que vam haver de comprar un tipus de LED plegable molt car, prou potent per a usar-lo com a font principal de llum i amb capacitat de canviar de color. També vam haver de posar algunes bateries en la disfressa perquè el braçalet funcionés, i ha de ser sòlid per no trencar-se cada minut. Vam decidir que les trampes havien de tenir els seus propis colors, així que vam triar colors molt agressius, com verd àcid, vermell sang, etc... El director de fotografia tenia moltes ganes de treballar el contrast, i jo volia aclarir el conflicte entre el blau fred / gris del tub contra l'or / groc del braçalet, que significa «mort contra vida».


A propòsit d'això, l'actriu Gaia Weiss s'arrossega a través de tots aquests tubs tan estrets. Suposo que va ser molt difícil per a ella, no?

Ella simplement va fer un gran treball. I no va ser fàcil, ja que el paper necessitava algú fort físicament i mentalment. Va usar la tensió que es generava en el set per beneficiar-se i, a la fi, estava tan acostumada que de vegades demanava quedar-se a ell en lloc de sortir i descansar.


¿Va ser difícil trobar una actriu disposada a interpretar el paper de Lisa? Gaia Weiss juga un paper molt físic, però també li exigeix ​​moments dramàtics. Sens dubte, és un paper molt exigent per a un actor.

Exactament. Com vaig dir, va ser una part molt exigent en tots dos nivells, i vaig tenir la sort de treballar amb Gaia. L'estimava en Vikings i sabia que tindria la força per ser la Lisa què volia. I ha superat amb escreix les meves expectatives. Li dec molt.  

Gaia Weiss

Les teves dues pel·lícules fins ara, Hostile i Meander, porten a una dona a una situació extrema. És una coincidència o tens algun interès especial?

Sincerament no trobo cap plaer en fer patir a les dones. Però sí, Hostile i Meander tenen això en comú. No és completament intencional, però de vegades, els personatges cobren vida i això és tot. A més, a Meander volia parlar de pèrdua, mort i dolor, però també de naixement, que al meu entendre és millor des del punt de vista d'una mare. Llavors, vaig considerar lògic que la protagonista fos una dona. I per la situació extrema ... Bé, és un tub dolent i desagradable, així que no es porta molt bé amb ella :)


També els dos personatges té un rerefons dramàtic. En la teva opinió, i més enllà de l'entreteniment, el gènere fantàstic ha de servir per fer que els protagonistes reflexionin i els faci evolucionar?

Crec que els personatges necessiten defectes i un buit a omplir per ser interessants. Sempre intento fer que els meus personatges es facin mal emocional i físicament, i necessiten patir per sobreviure. No sé exactament per què, però m'agrada més aquest tipus de personatges, que necessiten superar-se a si mateixos en un esdeveniment dramàtic. L'evolució també és una cosa que m'atrau molt i realment crec que la gent pot canviar.


Finalment, es parla molt d'algunes referències cinematogràfiques que et poden haver ajudat al procés de creació de Meander, però t'ho vaig a preguntar directament. Quina va ser la teva inspiració per escriure el guió?

Entenc totalment la principal referència de la qual parla la gent, que és Cube de Vincenzo Natali. Realment estimo el seu treball i estimo profundament a Splice. Però per ser honest, no he vist Cube des de l'escola secundària. En el seu moment em va encantar i estic segur que encara m'encantaria, però no estava en la meva llista. Així que sí, una petita pel·lícula de ciència-ficció amb trampes està lògicament prop de Cube a grans trets, però aquesta no era la meva intenció. Enviaré la pel·lícula a Vincenzo aviat, espero que li agradi :) Vaig veure diversos tweets sobre Neil Marshall (The Descent), amb «I just LOVE». La seva pel·lícula em va espantar molt i és una veritable experiència cinematogràfica. Però, de nou, quan escric o dirigeixo una pel·lícula puc evitar mirar als altres. D'aquesta manera la inspiració és dels teus sentiments, els teus records d'una escena, una presa, una sensació, i no estàs tractant de duplicar, sinó de trobar el mateix sentiment, la mateixa energia. De vegades funciona, de vegades no, però crec que és una forma saludable d'inspirar-se. Finalment, m'encanta l'obra de Hideo Kojima i el seu treball en el joc inacabat P.T. I també el del seu últim, Death Stranding, que per a mi van ser inspiracions. Tinc la sort d'haver-lo conegut i no puc esperar per mostrar Meander. A vegades no és obvi en la pel·lícula, però David Cronenberg és una gran influència, també una pintura de Francis Bacon, una mica de H.R. Giger, etc.