L'estrès posttraumàtic dels conflictes bèl·lics o dictatorials ha estat representat al gènere de terror de moltes maneres. Pel·lícules com Crimen en la noche seria un exemple de com les terribles vivències d'un passat militar deixen cicatrius i això acaba tenint conseqüències en el present. Trauma, una pel·lícula procedent de l'exòtica (cinematogràficament parlant) Xile, teletransporta l'espectador a la dictadura de Pinochet i en com una nova generació de joves van créixer assumint la violència exercida contra altres com una cosa natural. Això, evidentment, triga a curar-se per més que la democràcia i la pau hagin portat una suposada harmonia a la societat.

Trauma, una pel·lícula escrita i dirigida per Lucío A. Rojas, pretén conscienciar el públic sobre aquestes cicatrius que es poden percebre i patir en llocs aïllats de Xile. La pel·lícula està dividida en dues parts: una situada en plena dictadura de Pinochet i una altra actualment, el 2011. Les dues històries, muntades en paral·lel, són un exercici de violència explícita que pretén donar una explicació sobre aquestes cicatrius, tot a través del personatge de Juan (Daniel Antivilo), que de jove durant la dictadura de Pinochet va aprendre a exercir la violència i que ara, actualment ja sent un home, exerceix una vida de violència posttraumàtica contra tot aquell que considera invasor al seu territori. Amb això, Trauma és una home invasion ultraviolenta, sobre un grup de quatre noies que són atacades a casa seva per Juan i el seu fill, i que acaben per ser violades, torturades i humiliades, així com per convertir la seva llar en un festí de sang, sexe i assassinats. Sens dubte Trauma és la pel·lícula més extrema del passat Sant Cugat Fantàstic.

La història, encara que pretengui tenir una segona lectura en clau social sobre les cicatrius de la dictadura militar, la veritat és que aquesta idea no es mostra prou testimonial com a eina justificadora dels actes de salvatgisme. La història està agafada una mica amb pinces, fins al punt que tot allò que relaciona amb el passat de Juan acaba sent un farcit que interessa més aviat poc. Com diria el xef Jordi Cruz, és una guarnició que no té sentit. I és que, de res serveixen certs girs narratius (molt confusos, per cert), a una pel·lícula en què els seus excessos són la millor arma. Trauma és carn de festival, un festí morbós per al sector del públic més sàdic que busca el desafiament consumint el que és indigerible, i per això (i és la meva opinió), que Trauma funcionaria millor si aprofundís en el que realment és: una home invasion. I és que el veritable desafiament a aquest fan més sàdic és l'excés, i per això intentar justificar la violència, per molt desmesurada que pugui arribar a ser, és anar a contrasentit.

En tot cas Trauma és un tour da force que arrencarà butllofes als sensibles. És una pel·lícula plena de farciment, però d'aquell farcit basat a exercir la violència contra altres d'una manera salvatge, i és que si alguna cosa demostra Lucio A. Rojas és que de la seva endimoniadament sorgeix tota mena de creativitat psicòpata. Tot això no funcionaria sense un repartiment convincent, que crida, corre, lluita, folla i mata. Destaquen per sobre de la resta Ximena del Solar i Daniel Altivilo, dos actors que anteriorment ja van treballar a l'anterior pel·lícula del director titulada Sendero.

Benvinguda és Trauma. Una pel·lícula d'aquelles que serveixen com a advertència al gènere, d'aquelles que serveixen per emplenar columnes en fanzines i advertir el públic que el gènere de terror pot ser potencialment agressiu, i no apte per a tothom. És pura morbositat d'exercir violència indiscriminada contra dones, però això sí, com tot bon film de gènere de terror en el seu tram final posa en dubte el debat de "sexe feble".