Ja des de l'origen de cinema part de la societat va qualificar el cinematògraf com una màquina infernal que estenia el pecat pel món, penetrant en les ments de l'audiència per difondre-hi idees diabòliques. Més enllà del "grau de pecat" que poguessin ser segons quines idees mostrades a la gran pantalla, la veritat és que ja els pioners de cinema van tenir interès a mostrar a Satan a través del cinematògraf, com George Méliès. El cineasta francès li va dedicar diverses pel·lícules al Diable, com Le Manoir du diable (1896), Faust et Marguerite (1897) o Les filles du Diable (1906), entre moltes altres.

L'associació entre cinema i satanisme era ideal per al futur cinema de terror que acabaria arribant els pròxims anys, tot i que no sempre ha estat associat l'horror amb el diabòlic. Pel·lícules com el fals documental anticristià Häxan: La bruixeria a través dels temps (1922), l'obra mestra de Dreyer Dies Irae (1943) o la pel·lícula txeca Martell per bruixes (1970) són tres exemples de com lo diabòlic pot ser tractat d'una altra manera que no sigui la terrorífica. Fins i tot el cinema porno més primerenc ja jugava amb les misses negres.

Però el gènere de terror és un terreny llaurat per a la qual satànic, i Murnau va ser l'impulsor, amb pel·lícules com Satanàs (1919), Faust (1926), i segons es miri també Nosferatu (1922), entre d'altres. També Benjamin Christensen amb Seven footprints to Satan (1929), encara que el seu final és trampós d'allò més. Amb el temps arribarien moltes més i fins a l'actualitat, tenint encara el satanisme un pes important dins el cinema de terror, amb propostes tan renovadores en concepte com també de més tradicionals en forma i fons.

A continuació hem fet un TOP 10 de les millors pel·lícules de terror satànic. Només són deu pel·lícules, les que més ens han marcat, i per això ens veiem obligats a deixar al tinter excel·lents títols com La lluvia del diablo (1975), La Centinela (1977), El día de la bestia (1995), La novia del diablo (1968), El corazón del ángel (1983) o el Príncipe de las Tinieblas (1987), que bé podrien estar en el llistat.

Hem escollit i ens vam quedar amb aquestes 10 pel·lícules, amb la seva corresponent justificació. L'ordre és de "menys bona" ​​a la "millor":

(10/10) 'L'Anticrist' - Alberto de Martino, 1974 

La resposta italiana a l'èxit de El Exorcista seguint un patró argumental molt semblant. Dirigida per Albert de Martino i estrenada tan sols un any després de la de Friedkin, el desastre podria haver estat considerable, i no ho va ser, fins i tot a ulls actuals. La considerem una pel·lícula petita i amb limitacions, especialment en els efectes especials, però posseeix una aura maligna molt palpable des del primer minut, gràcies especialment a una fotografia a càrrec de Joe D'Amato que sap retratar aquesta essència demoníaca de la tenebrosa mansió on succeeix tota l'acció, al mateix temps que Ennio Morricone i Bruno Nicolai reforcen la incomoditat amb un magnífic treball en la banda sonora. És una pel·lícula terrorífica i incòmoda de veure per algunes escenes bastant fortes. Pel·lícula recomanable, i imprescindible per als amants del cinema de terror.

(09/10) 'The Masque of the Red Death' - Roger Corman, 1964

Per a molts, l'obra mestra de Roger Corman. I ja és dir entre desenes de pel·lícules dirigides i centenars de produïdes. La Máscara dela Muerte Roja pertany al cicle de pel·lícules que la productora AIP va dedicar a l'escrit Edgar Allan Poe, en aquest cas amb un conte que va publicar l'escriptor nord-americà en 1842. Protagonitzada per un malvat Vincent Price i una bellíssima Hazel Court, la pel·lícula barreja satanisme, plagues i mort.

El príncep Pròsper (Vincent Price), adorador del diable, convida a diverses desenes de persones de la noblesa local al seu castell per a la protecció contra la plaga de la Mort Vermella. Un cop tots allà, es produeix l'entrada d'un misteriós encaputxat vestit de vermell. Pròsper s'horroritza davant la revelació de la veritable identitat d'aquest estrany visitant.

Pròsper és despietat, un príncep dèspota adorador del Diable que propicia escenes d'orgies que acabarien inspirant a la futura Society (1989) de Brian Yuzna. Erotisme, surrealisme i mort, en la que és una de les millors pel·lícules de terror satànic de la història.

(08/10) 'Night of the Demon' - Jacques Tourneur, 1957 

Més enllà d'una dona que es converteix en pantera i del vudú que reviu als morts, Jacques Tourneur va decidir abordar també dins el gènere de terror el culte al diable i la dialèctica entre superstició i escepticisme, amb La Noche del Demonio. És una gran pel·lícula. Tracta sobre un investigador de sectes que acaba morint després de denunciar pràctiques demonològiques per part de Dr. Karswell. Un científic i la seva neboda investigaran el cas.

Una pel·lícula satànica que cerca l'ambigüitat sobre la base de l'escepticisme del científic investigador (interpretat per Dana Andrews) sobre l'existència de Satanàs. No obstant això, Tourneur, obligat pel seu productor Hal. E. Chester, representar el mateix dimoni en nombroses ocasions. Una pel·lícula que, malgrat els seus seixanta-cinc anys, segueix sent vigorosa gràcies al seu ritme narratiu propi de la Sèrie B desacomplexada, i una banda sonora consistent que juga amb els sons de la tempesta, vent i altres elements naturals que remeten a l'expressionisme.

(07/10) 'Amityville 2: The Possession' - Damiano Damiani, 1982

Les cases també poden patir malediccions demoníaques, i la d'Amityville és un exemple. No obstant això, el títol que ens ocupa s'inspira en un cas real de la família De Feo que va habitar en aquesta casa, i en què el fill de la família pocs dies després de mudar-se a ella va començar a sentir veus que li deien que matés la seva família, i així ho va fer. Terror a Amityville (1979), primera pel·lícula de la saga, va adaptar el cas dels inquilins que van allotjar la casa posteriorment a la tragèdia de la família DeFeo, que segons es diu van haver de fugir d'ella perquè sentien veus... Alguna cosa que finalment es va demostrar que va ser mentida. En tot cas, Amityville 2: La Possessión és una preqüela, la pel·lícula que adapta aquest terrible succés, alhora que cinematogràficament és molt superior a la seva predecessora.

I de la mateixa manera que la precursora, Amityville 2: La Possessión dosifica d'una manera ascendent els moments de terror i mostra el deteriorament humà d'una persona, sent el fill gran l'afectat per la maledicció i que acabarà intentant assassinar la seva família. No obstant això aquesta preqüela afegeix també la temàtica dels exorcismes, sent en general més terrorífica i amb més ritme. Una gran preqüela.

(06/10) 'The Omen' - Richard Donner, 1976

A remolc de l'èxit de La Semilla del Diablo (1968) i El Exorcista (1973), altres estudis de cinema van voler donar continuïtat al fenomen de moment. El guionista David Seltzer es va inspirar en les Sagrades Escriptures i especialment per l'Apocalipsi, el que profetitza l'arribada del fill del diable, pas previ al dia del Judici Final. Inicialment titulada "Anticrist", la Fox es quedaria amb el guió i l'acabaria titulant La Profecia. El desaparegut Richard Donner dirigiria la pel·lícula.

Per a molts més aterridora que El Exorcista per identificar el mal amb un nen de tot just quatre anys, així com per mostrar morts memorables com la del cap tallat o la del parallamps clavat al cos d'un capellà. Més ritme, més ensurts, més morts, i en general una història que avança amb habilitat i intel·ligència on el jove Damien genera calfreds fins i tot avui dia.

(05/10) 'The Witch' - Robert Eggers, 2015

La història se situa en els Estats Units de 1630 (coneguda en aquells temps com Nova Anglaterra), i compta com una família evangelista és expulsada d'una comunitat a vagar pel bosc a la recerca de la seva sort. Allà, una bruixa que viu al bosc no l'hi posarà gens fàcil.

El debut al cinema de Robert Eggers va proposar a l'espectador una pel·lícula on els senyals diabòlics se senten en tot moment. Cabres que donen sang en comptes de llet, fills que canten estranyes cançons, collites que no són fèrtils, la desaparició d'un nadó, un boc de color negre, i una adolescent amb un primerenc desig sexual. També, per descomptat, una bruixa, que tant es manifesta com una bella dona com també de vella decrèpita.

I per si no fos prou, "L'Església de Satán" va aplaudir la pel·lícula i la va considerar com "experiència satànica".

(04/10) 'The Lords of Salem' - Rob Zombie, 2012

Amb referències argumentals a La Semilla del Diablo (1968), Rob Zombie va dirigir amb The Lords of Salem, la seva pel·lícula més rodona tant en disseny de producció com a banda sonora. Una pel·lícula molt al seu estil, amb molts neons, escenografia creepy recarregada, tatuatges i vestuari retro, bon gust musical i personatges freaks interpretats per moltes cares conegudes del gènere de terror.

Es diu que Salem era el centre neuràlgic de la bruixeria. Ara és una ciutat aparentment normal, on viu Heidi, la responsable d'un programa de ràdio sobre rock'n'roll. Un dia Heidi rep un estrany vinil, i el reprodueix en el seu programa deslligant una estranya melodia que li provocarà malsons i al·lucinacions.

Un exercici d'estil on Rob Zombie demostra com mai conèixer el gènere, respectant i apropiant-se de les fonts que beu de la mateixa manera que ho fa Quentin Tarantino. The Lords of Salem és blasfema i inquietant. Una obra mestra del terror contemporani.

(03/10) 'Rosemary's Baby' - Roman Polansky, 1968

Basada en la novel·la homònima d'Ira Levin, La Semilla del Diablo és una pel·lícula de terror satànic protagonitzada per Mia Farrow i John Cassavetes. La pel·lícula narra la història d'una dona embarassada que sospita que una secta maligna vol portar-se el seu nadó per usar-lo en els seus rituals.

Una inquietant història que cada vegada es torna més i més opressiva fins a la seva sorprenent final, capaç de posar els pèls de punta fins i tot avui dia. Mia Farrow viu un malson mai abans vista en pantalla, i Roman Polansky va signar la la seva millor pel·lícula fins a la data. L'habilitat del director per fer avançar a l'espectador des de la perspectiva de Rosemary, amb els seus dubtes, sospites, desconfiances i pors, també li va dir a l'espectador que el mal, que Satanàs, podria estar més a prop teu del que imagines.

(02/10) 'The Exorcist' - William Friedkin, 1973

El Exorcista és una de les grans pel·lícules de cinema de terror. També, és la pel·lícula a la qual tothom es refereix quan vol parlar sobre possessions demoníaques, a causa que la seva estrena va servir per canviar les tendències del gènere durant tota una dècada. La història és un duel entre les forces catòliques contra el dimoni Pazuzu, allotjat en el cos d'una nena de dotze anys anomenada Regan MacNeil (Linda Blair).

A ulls actuals segueix sent unes de les experiències més terrorífiques el cinema de terror, fins i tot ara, gairebé cinquanta anys després de la seva estrena. Partint de la novel·la de William Peter Blatty, Friedkin aconsegueix una peça provocativa i avançada al seu temps, amb una crua possessió mentre la cara del dimoni Pazuzu es deixa veure en alguns instants. Obra seminal del demoníac.

(01/10) 'Opera Mortem' - David Fleas, 1973

Potser la menys coneguda de la llista, però no la menys interessant. Si no la coneixes és normal, la pel·lícula va ser projectada una sola vegada en el Nottingham s Odeon Film Theatre de Londres el 1973 i des de llavors va desaparèixer, però ara ha estat recuperada. La hi considera una pel·lícula maleïda, ja que alguns dels pocs espectadors que la van arribar a veure patir poc després estranys accidents, algun d'ells mortal; i el seu contingut, satànic i amb apologia al suïcidi, potser dóna lloc a malpensar. Nosaltres l'hem vist i estem vius (per ara), i la recomanem seriosament.

David Fleas proposa a l'espectador una pertorbadora experiència rodada en Súper-8 amb estranyes imatges carregades de retòrica satànica, amb rituals, creus invertides, cabres i molta foscor, en el que és una pel·lícula d'art modern nascuda per la influència de Fleas a l'inconformisme i creativitat dels cineastes francesos actius en la Nouvelle vague. El resultat és una obra mestra de cinema mut, de terror satànic amb gore explícit i pornografia, referències al suïcidi i imatges de violència, a més de cites literàries religioses i surrealisme. Gairebé res. Opera Mortem és una absoluta obra mestra a reivindicar.

Distribuïda per TetroVideo